NÚRIA GRAS FERRÉ

Planta herbàcia biennal, de 30 a 80 cm d'alçària, de fulles bipinnatisectes, de flors blanques o roses, disposades en umbel·les compostes, i de fruits en diaqueni, aculeats.

No sembla gaire creïble que aquesta innocent hortalissa representi tota una filosofia pel que fa al pensament contemporani.
Però la pastanaga és la metàfora perfecte per a representar una generació, la meva, en un context, la fotografia, que de ben segur seria extrapol·lable a molts altres àmbits de creació.
L'any 2005 vaig iniciar el meu camí fotogràfic i vaig començar a utilitzar la fotografia com a eina expressiva, creativa i d'autoconeixement (amb l'ajut d'un gran Mestre). El descobriment de la fotografia en aquesta nova dimensió va ser emocionant i va donar als meus pensaments i vivències una mena de transcendència.
Des de llavors porto mantenint amb la fotografia una íntima i apassionada relació, que m'esforço en alimentar, i, sobretot, protegir.

La fotografia ha crescut en mi com un nadó que evoluciona fins a fer-se gran, observant, aprenent, equivocant-se. Unes vegades plorant i d'altres gaudint dels petits èxits. Mirant-se en el mirall dels seus pares, imitant-los i desitjant ser com ells.
Ara que arribo al final de la meva adolescència fotogràfica no puc evitar qüestionar-me moltes coses que passen al meu voltant.

Cada cop veig més discutibles aquests referents indiscutibles, inqüestionables pilars que avançen hàbilment pel passadís estret que condueix a un olimp, construït a base de coneixences i de influències.

I per sobre de tot, veig molt qüestionable el paper que estem fent nosaltres, la meva generació, que només aspira i es conforma en adorar a aquests falsos deus fotogràfics, seguramente amb l'objectiu d'arribar a tocar amb les seves mans aquell premi, aquella beca, aquella subvenció... Aquella pastanaga que mata la gana, i tan sucosa, que ja no ens cal ni pensar que la gastronomia és quelcom més que alimentar-se per a sobreviure.
La gastronomia, com el nostre treball personal, és un acte d'intel·ligència i de sensibilitat, d'equilibri entre allò que ens agrada, necessitem, ens convé, ens ve de gust i volem compartir.

La excel·lència fotogràfica que tots perseguim es una carrera de fons, un gest personal, humà i solitari que arrenca en la individualitat i va cap a la col·lectivitat.
Un acte lliure, d'un valor humà incalculable...

M'agradaria poder comunicar-me amb tots els companys de la meva generació fotogràfica que, com jo, han decidit fer aquest camí, i preguntar-els-hi fins quan?. Fins quan estarem alimentant aquesta pràctica que mou tants diners a costa nostra?
Fins quan estarem seguint cegament a falsos gurus que ens han d'ensenyar a pensar "contemporàniament", a ser més comercials, en definitiva, a ser més eficients perseguint aquesta pastanaga que ens han posat al davant?

Quan deixarem de ser aprenents d'una generació?. La dels nostres pares fotogràfics que ens han obert les portes del coneixement que ells es van trobar tancades i que alhora, i dissortadament, mouen hàbilment els fils per condicionar el nostre pensament i el nostre potencial creatiu, privant-nos d'escriure la nostra pròpia historia.

Els nostres pares fotogràfics, ara madurs buròcrates, els comissaris i els professionals del mercat de l'Art estan convertint a la meva generació, la Nostra generació, en un exèrcit de fotògrafs molt competents en concebre projectes guanyadors i en el.laborar estratègies de posicionament, per accedir a la glòria, per a que ens donin dines.
Han estat capaços de pervertir i desgastar fins a la vacuïtat absoluta paraules com art o pensament contemporani.

I continuaran alliçonant-nos i condicionant-nos fins que diguem prou.... i fem desaparèixer del nostre horitzó la pastanaga.

La fotografia ha crescut en mi com un nadó que evoluciona fins a fer-se gran, observant, aprenent, equivocant-se. Unes vegades plorant i d’altres gaudint dels petits èxits. Mirant-se en el mirall dels seus pares, imitant-los i desitjant ser com ells.
Ara que arribo al final de la meva adolescència fotogràfica no puc evitar qüestionar-me moltes coses que passen al meu voltant.

Cada cop veig més discutibles aquests referents indiscutibles, inqüestionables pilars que avançen hàbilment pel passadís estret que condueix a un olimp, construït a base de coneixences i de influències.

I per sobre de tot, veig molt qüestionable el paper que estem fent nosaltres, la meva generació, que només aspira i es conforma en adorar a aquests falsos deus fotogràfics, seguramente amb l’objectiu d’arribar a tocar amb les seves mans aquell premi, aquella beca, aquella subvenció… Aquella pastanaga que mata la gana, i tan sucosa, que ja no ens cal ni pensar que la gastronomia és quelcom més que alimentar-se per a sobreviure.
La gastronomia, com el nostre treball personal, és un acte d’intel.ligència i de sensibilitat, d’equilibri entre allò que ens agrada, necessitem, ens convé, ens ve de gust i volem compartir.

L’exel.lencia fotogràfica que tots perseguim es una carrera de fons, un gest personal, humà i solitari que arrenca en la individualitat i va cap a la col.lectivitat.
Un acte lliure, d’un valor humà incalculable…

M’agradaria poder comunicar-me amb tots els companys de la meva generació  fotogràfica que, com jo,  han decidit fer aquest camí, i preguntar-els-hi fins quan?. Fins quan estarem alimetant aquesta pràctica que mou tants diners a costa nostra?
Fins quan estarem seguint cegament a falsos gurus que ens han d’ensenyar a pensar “contemporàniament”,  a ser més comercials, en definitiva, a ser més eficients perseguint aquesta pastanaga que ens han posat al davant?

Quan deixarem de ser aprenents d’una generació?. La dels nostres pares fotogràfics que ens han obert les portes del coneixement que ells es van trobar tancades i que alhora, i disortadament, mouen hàbilment els fils per condicionar el nostre pensament i el nostre potencial creatiu,  privant-nos d’escriure la nostra propia historia.

Els nostres pares fotogràfics, ara madurs buròcrates, els comissàris i els professionals del mercat de l’Art estan convertint a la meva generación, la Nostra generació, en un exèrcit de fotògrafs molt competents en concebre projectes guanyadors i en el.laborar estratègies de posicionament, per accedir a la glòria, per a que ens donin dines.
Han estat capaços de pervertir i desgastar fins a la vacuïtat absoluta paraules com art o pensament contemporani.

I continuarant alliçonant-nos i condicionant-nos fins que diguem prou…. i fem desaparèixer del nostre horitzó la pastanaga.